Qui sóc

Em dic Pere Mesado, vaig néixer a Barcelona l’any 1962 i sempre he sabut que entre l’escriptura i jo hi havia una història d’amor. Sempre.

Reuneixo tots els tòpics de la infància: lector precoç, inventor infantil de contes, devorador de còmics i novel·les juvenils... Qualsevol autor que es preï ha de presumir d’una infància així. Però, en el meu cas, les paraules d’una mestra d’escola, la Pilar, quan tenia dotze anys, animant-me a escriure, em van convèncer que, realment, entre l’escriptura i jo hi havia alguna cosa més que paraules.

Tanmateix, les històries d’amor, sovint, si no impossibles, són tan exigents que reclamen una enorme valentia per part dels amants. I jo no en vaig tenir. Durant anys em vaig asseure davant de pàgines en blanc, davant d’històries trencades o idees sublimes que no sabien créixer, mentre em repetia a mi mateix que jo, en el fons, era escriptor. Com en Newland Archer a L’edat de la innocència, vaig deixar que les intranscendents i ineludibles obligacions quotidianes que devoren una existència m’allunyessin del meu veritable amor, de la meva particular comtessa Olenska: l’escriptura.

Però, a diferència del dissortat Newland, jo sí que vaig poder, amb el temps, retrobar-me amb la bella dama. Va ser al llit d’un hospital, amb poc més de cinquanta anys, enfrontan-me a la por que una malaltia ferotge s’endugués tot allò que jo era. No hi ha res millor (o pitjor) per replantejar-se les prioritats.

Vaig començar llavors un periple de cinc anys per escoles d’escriptura, primer al Laboratori de Lletres i després a l’Ateneu Barcelonès, encaixant-les com podia entre les meves obligacions laborals. Mai no hauria imaginat tot el que es pot aprendre en aquestes escoles, quin amant maldestre havia estat amb la meva estimada literatura abans de descobrir els secrets de la narrativa. I per fi, després de tants anys, vaig tornar a escriure. Sobretot contes: la vida no donava per a més.

I uns anys després, un nou regal del destí —la desvinculació de les meves obligacions laborals— va permetre que, finalment, pogués afrontar un repte més gran: escriure una novel·la. Des d’una petita habitació plena de llibres al meu pis, tenia l’oportunitat d’abandonar la realitat i viatjar durant hores i hores a un món paral·lel on era testimoni d’assassinats, enamoraments, gelosies i venjances. Només havia de prendre nota del que hi passava i plasmar-ho en un paper.

I així, després de més de tres anys de feina, va néixer la meva primera i, de moment, única novel·la: Les Lleis Perfectes, escrita en castellà i traduïda al català. Poques coses igualen la satisfacció de tenir el teu primer llibre entre les mans; potser només la primera carícia a un fill.

Però he caigut en una trampa terrible. Un cop més, no tinc temps per a res. I és que el món paral·lel que s’amaga a la petita habitació on escric no em deixa en pau i m’obliga, una vegada i una altra, a abandonar la realitat per submergir-me en aquell altre univers on viu gent que comet crims i investiga misteris, i on altres Newlands i Olenskes, aquesta vegada sí, s’estimen eternament.